Kunene, també coneguda com a Kaokolandia, és una de les 14 regions de Namíbia i llar del grup ètnic Himba. Aquesta és una regió àrida que porta el seu nom pel riu que serveix ara de frontera entre Namíbia i Angola. És la zona menys desenvolupada de Namíbia i una de les més salvatges del Sud d’Àfrica.
Els Himba tan sols porten vivint en aquest emplaçament des de fa 200 anys. Després de perdre en nombroses batalles al llarg dels segles XVIII i XIX, no va ser fins a finals d’aquest quan van començar a tenir cert èxit. Van reunir un grup de vaques i cabres i van emigrar a la zona on avui dia estan instal·lats.
Es tracta de les poques tribus africanes que encara avui mantenen la seva cultura com antigament. Amb una població estimada de prop de 50.000 persones, viuen bàsicament de la ramaderia. De fet, per a l’home Himba, les seves vaques són de les coses més importants en la seva vida. Són símbol d’estatus i d’identitat.
Barraca Himba. Foto: France Leclerc
Les dones Himba dediquen el seu temps a la cura de la família i de la tribu. Viuen en barraques de palla amb forma rodona afermades gràcies als excrements de les seves pròpies vaques. Amb les seves pells es vesteixen, i amb la seva mantega es pinten la pell.
Cada matí la dona Himba realitza una sèrie de rituals per arreglar-se curiosíssims. Dins de les seves barraques guarden nombrosos pots de fang amb diferents ungüents. En un d’ells, hi guarden la barreja de mantega de vaca i la pols resultant de matxucar unes pedres vermelloses (hematita terrosa). Amb això és amb el que cada matí s’unten el cos. No només els dóna aquest color vermellós típic de les pells Himba, sinó que els serveix per protegir-los del sol i dels mosquits. També unten amb aquesta mescla els seus cabells donant-los les diferents formes. El pentinat de la dona Himba depèn del seu estatus dins de la tribu.
A més de la mantega rogenca guarden en forma de crema perfums que ells mateixos fabriquen. És la manera de neutralitzar les olors corporals. Cal destacar que els Himba mai es banyen amb aigua, amb la qual cosa la neteja personal es redueix només a això.
Okuruwo Himba. Foto: France Leclerc
La dimensió religiosa dels Himba no es fa visible en el culte a Déu, sinó en l’homenatge als avantpassats, a través del Foc Sagrat en el lloc dels sacrificis (okuruwo). El bestiar Himba serveix al culte dels avantpassats a través d’aquest del Foc Sagrat, i viceversa, el Foc Sagrat garanteix la seva salut i fecunditat. Els avantpassats són responsables de la vida dels descendents i per a això han de cuidar del benestar del bestiar.
Però d’entre les tradicions espirituals Himba, la més característica consisteix en el fet que són una de les poques tribus que prenen la data de naixement del nen, no des del moment del dia en què van néixer ni concebuts, però si el dia en què la mare va decidir tenir el nen.
Quan una dona Himba decideix tenir un fill, ella se’n va i s’asseu sota un arbre i simplement escolta, fins que pugui sentir el cant que vulgui venir. Un cop que ha escoltat la cançó, ella torna a l’home que serà el pare, i li ensenya. Posteriorment, durant l’època en la qual el nen és concebut, canten la melodia de l’infant, com una manera de convidar al nen a què vingui a aquest món.
Quan ella es queda embarassada, la mare també ensenya la cançó del fill a les llevadores i les ancianes del llogaret, de manera que quan el nen neix, les persones al seu voltant canten el cant del nen per donar-li la benvinguda.
Quan el nen creix, se li ensenya la tonada de l’infant als altres vilatans. Així, si el nen cau o es fa mal, algú el recull i li canta la seva cançó. O potser el nen fa una cosa meravellosa, o passa a través dels ritus de la pubertat, a continuació, com una manera d’honrar a aquesta persona, la gent del poble canta la seva tonada.
Dones Himba cantant. Foto: France Leclerc
Si el nen comet una falta o alguna cosa que està en contra de les normes socials Himba, els vilatans el criden al centre del poble i la comunitat formen un cercle al voltant d’ell i li canten la seva cançó.
El punt de vista dels Himba per a la correcció del comportament antisocial, no és un càstig, sinó, a través de la música, per recordar-li la seva identitat. Quan el nen és capaç de cantar la seva pròpia melodia, no té cap desig ni necessitat de fer res que pugui ferir una altra persona. A mesura que el nen creix, el seu cant és la part principal de la seva vida.
En el matrimoni, les cançons es canten junts. I, finalment, quan el nen, que ja és ancià, està estirat al seu llit, a punt de morir, tots els habitants del poble que coneixen la seva cançó vénen i canten per última vegada la melodia d’aquesta persona.
Bibliografia web:
- Alicia Ortego (Novembre 2013). Los viajes de Ali. https://losviajesdeali.com/himba/
- Ruta Sie7e. http://www.rutasiete.ulpgc.es/tu-cancion-costumbre-de-los-himba
- Francisco Giner Abati . La Religión de los Himba. Kaokoland (Namibia) https://revistas.ucm.es/index.php/RASO/article/viewFile/RASO9292110151A/10673
- Wikipedia. https://ca.wikipedia.org/wiki/Himba
- France Leclerc (Juny 2014) Himbas dancing with the stars. http://franceleclerc.com/tag/opuwo/page/2/
